Quantcast
Channel: The Rossinis » moderadament car
Viewing all articles
Browse latest Browse all 4

Giorgio. Canviar és de covards

0
0
La lassagna en un plat ben rossiniesc.

La lassagna bolognesa servida en un plat ben rossiniesc.

Va passar a finals de la dècada dels 60. La platja de Calafell era aleshores un racó deliciós on les casetes de pescadors s’arrengleraven arran de mar. Hi havia pocs blocs d’apartaments, el vent feia olor de pinassa i el nombre de veranejants creixia any rere any. Carlos Barral, editor, escriptor i polític de Barcelona passava llargues temporades a la localitat i l’impregnava del seu aire bohemi mentre es passejava per la platja abillat amb una gorra de mariner i un tanga.

Carlos Barral era un home xamós i li agradaven els bons "lingotazos".

Carlos Barral era un home xamós i li agradaven els bons “lingotazos”.

Aquella Calafell del tardofranquisme va atraure un jove pesarese de pentinat impecable anomenat Giorgio Serafini. Acabava d’arribar d’Itàlia amb la seva dona, excel·lent cuinera, i volia aprofitar el seu do de gents –que paradoxalment anava de la mà d’un caràcter més aviat antipàtic– per obrir un restaurant. Ho va fer a prop del passeig marítim en un local que va omplir d’elements de fusta, de taules rodones amb estovalles rosa pastel, de pintures cobrint les parets i de ventiladors de sostre pels dies de calor. A l’exterior hi va penjar un petit i elegant neó on posava “Giorgio”. I la cosa va anar bé. No va trigar gaire a poder presumir de visitants il·lustríssims com Manuel Vázquez Montalbán, Luciano Pavarotti, Gabriel Garcia Márquez i el mateix Carlos Barral, entre d’altres. Es feia fotos amb ells i els demanava dedicatòries escrites. Dedicatòries per a ell: la dona es limitava a treure el cap per la porta de la cuina de tant en tant.

Més de 40 anys després les coses a Calafell han canviat molt. La costa és un continu de formigó i els veranejants s’han convertit en famílies d’aragonesos amb xandall i hordes de russos repentinats. Progrés, en diuen. Carlos Barral fa dues dècades i mitja que navega pel Mediterrani en forma de cendra.

El petit neó i una de les taules del restaurant, tant a la italiana: amples i amb les estovalles ben planxades. Al fons, la pintura de la noia espitregada.

El petit neó i una de les taules del restaurant. Són taules a la italiana: ben amples i amb les estovalles impecables. Al fons, la pintura de la noia espitregada.

Però gràcies a Déu i a Toto Cutugno tot segueix al seu lloc al restaurant Giorgio. El neó, les estovalles roses, les pintures de la paret –com aquella d’un nen vestit d’arlequí menjant tagliatelle o aquella altra d’una donzella espitregada que s’eixuga delicadament la comissura dels llavis amb un tovalló blanc–, els ventiladors al sostre que es resisteixen a ser substituits per aire acondicionat, la senyora de Serafini tancada a la cuina… I Ell.

És clar que és inevitable que algunes coses canviïn. El fill i la jove –gent elegantíssima– comencen a agafar discretament les regnes del negoci. Però Ell segueix allà. El seu caràcter s’ha suavitzat, potser per l’edat, potser per la crisi, i ja no rebutja amb aquelles grans gestualitzacions les famílies que demanen taula acompanyats de mainada. Diu la llegenda que havia arribat a fer fora comensals sorollosos a mig sopar, el molt animal. Però com que els vells rockers mai moren encara camina frenètic amunt i avall, recol·locant taules aparentment ben posades i acomiadant les seves millors clientes –entre elles la meva àvia– amb una besada a la mà i un somriure sardònic.

Per raons òbvies no vaig poder tastar la cuina dels primers anys de Giorgio, però sí que ho vaig fer a partir dels anys 90. I d’aleshores ençà, una vegada més, i per sort, tot segueix igual. El tastet previ d’un àpat en aquest restaurant és una mítica –molt mítica– pizzeta Margarita que serveix per obrir, i molt, la gana. També hi ha els pans; d’oliva, de ceba, boníssims. Els antipasti són un vici, i les pastes també. N’hi ha de moltes menes, però sovint he acabat demanant uns simples spaghetti amb tomàquet i he disfrutat com una criatura. Els productes són de l’hort de la casa i de màxima qualitat, com les mans que els manipulen.

Per ordre: la pizzeta margarita que serveix d'aperitiu, els antipasti, uns spaghetti al pesto, i l'assortit de pasta (un dels plats recomanació de la casa).

Per ordre: la pizzeta margarita que serveix d’aperitiu, els antipasti, uns spaghetti al pesto, i l’assortit de pasta (un dels plats recomanació de la casa).

Les carns i els peixos també són de primera divisió. Hi ha el salmó salvatge fumat per ells, amb una salsa d’anet, mostassa i mel i l’opció d’acompanyar-lo d’una grappa freda; i hi ha, per posar l’exemple càrnic més espectacular, el «filet al Pavarotti» (sic) acompanyat d’una salsa de marsala, conyac i múrgoles que va ser «autorizada por el Maestro Luciano Pavarotti en el año 1990» (sic). Genis.

Vet aquí l'emblemàtic filet Pavarotti.

Vet aquí l’emblemàtic filet Pavarotti.

Sobra dir que les pizzes són superiors. Les postres tampoc es queden gens enrere: jo, que sóc poc de dolç, sempre demano el pastís tebi de poma verda Granny Smith caramelitzat amb salsa de vainilla de Madagascar. Suposo que ja us podeu imaginar per què.

El pastís de poma Granny Smith. En aquesta casa també saben fer grans postres.

El pastís de poma Granny Smith. En aquesta casa també saben fer grans postres.

Si demanéssim a Giorgio Serafini una valoració filosòfica sobre el pas del temps, segur que diria que hi ha coses que s’han de quedar tal com estan, i, en una època on els canvis van tan cotitzats com els rovellons, aquest seria un missatge difícil de païr. Però això és el nostre problema i al Giorgio segur que li és igual; ell ja va aconseguir ser distingit per Luigi Scalfaro com a Cavaliere della Repubblica Italiana. Té la foto penjada davant la barra del restaurant.

No te’l perdis si… ets amant dels clàssics en majúscules i de l’autenticitat de debò.

Fot el camp si… prefereixes els llocs on segueixen les tendències i on es menja amb un peu a dins del local i un peu al carrer.

Ristorante Giorgio

Adreça: Àngel Guimerà, 4 (Calafell)

Telèfon: 977 69 11 59

Preu aprox: 40-50€ (sense vi)



Viewing all articles
Browse latest Browse all 4

Latest Images